La religió en l'espai públic i ètica del discurs

Resumen

Aquesta tesi intenta abordar el conflicte de la religió, considerant com a tal qualsevol creença capaç de relligar al seu voltant les voluntats dels individus, i la política, o siga, la manera en la qual els ciutadans pretenen establir les condicions de justícia per a la seua convivència pacífica. Un tema que es planteja de diferent manera entre aquells que consideren que l'estat democràtic és autosuficient per a legitimar-se a si mateixa des d'una posició original de partida que té a veure amb el contracte, i aquells que consideren que ha d'haver-hi una sèrie de fonaments prepolítics, uns valors compartits que permeten la realització d'un contracte legítim. Per als primers, la religió i altres fonts de valor formen part de la vida privada dels contractants i han de quedar al marge del contracte, mentre que pels segons els valors sempre influeixen en la redacció contractual i, per tant, cal tindre'ls ben identificats en l'àmbit públic. El punt arquimèdic, per a la resolució d'aquest antagonisme podem trobar-lo en el debat dialògic entre dos personatges que podríem situar-los com a representats qualificats de les diferents posicions, Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger. El treball replega aportacions de diferents autors però sobretot s'organitza al voltant de l'ètica discursiva de Habermas i des de l'ètica de la raó cordial d'Adela Cortina. L'objectiu concret del treball és aprofundir en el conflicte que és dóna en un espai públic cada vegada més global i plural entre les diferents cosmovisions, idees comprehensives o sistemes de creença. Un espai públic complex que és cada cop més global i més plural. D'una manera especial, són les religions que pretenen aportar un particular punt de vista en l'espai públic les que tradicionalment han estat objecte i causa d'aquest conflicte. Intente respondre a dos qüestions: en primer lloc cal preguntar, si realment, tal com pretenen els liberals “cecs a la diferència”, l'espai públic pot ocultar baix un vel d'ignorància la pluralitat valorativa dels membres de la societat?. En segon lloc, si és possible resoldre tots els problemes de convivència per la via de la justícia racional? El meu propòsit és demostrar que això no és suficient. La convivència en l'espai públic necessita d'una ciutadania compassiva com diu Cortina o misericordiosa com diu el Papa Francesc i en aquest camp les religions tenen moltes coses que aportar. Per altra banda, també es presenten les possibilitats de l'ètica discursiva com a mètode per aconseguir un diàleg, entre el món polític i el món religiós, per una banda, i entre el món religiós entre si; perquè les alternatives a aquesta ètica, és a dir, la ignorància dels valors o l'agregació emocional i poc reflexiva al voltant de les diferents postures antagòniques, són clarament insuficients i inoperants. Per aconseguir aquests objectius he organitzat la tesi en quatre parts que abasten els següents temes: la presentació del conflicte religió i política en els estats del nostre entorn, la presentació d'un espai públic que és genera en la tensió entre la seguretat i estabilitat que busca l'acció política davant de la reclamació col·lectiva i l'acció de la societat civil, la dificultat i la inconveniència de prescindir de la religió en una societat com l'actual global i plural i per últim, la convergència entre religió i ètica del discurs per a la construcció de societats dialogants, justes i cordials. Correspon a la quarta part, lligar els conceptes i mostrar la relació amb l'ètica discursiva per arribar a unes conclusions clares sobre la presència i paper de la religió en l'espai públic. Considerant de manera especial la situació en societats democràtiques de tall liberal, en temps qualificats per Habermas com postseculars i postmetafísics. Per a la qual cosa he establert un recorregut sobre les principals consideracions de l'ètica discursiva: Intel·ligibilitat del discurs, pretensió de veritat, pretensió de veracitat i correcció normativa. En el transcurs de la investigació és presenten paral·lelismes entre la racionalitat pierciana aplicada per Karl Otto Apel i Adela Cortina al desenvolupament del discurs en una comunitat ideal de parla i el recorregut en paral·lel que en matèria de diàleg i obertura al món s'està produint dins de l'Església catòlica. Però no solament aquesta confessió, també altres esglésies cristianes i algunes religions van obrint-se a una dimensió més dialògica i es comporten com a comunitats de comunicació. En un capítol final de conclusions i propostes es presenta una espècie de resum les principals reflexions realitzades al llarg del treball i les propostes que d'aquestes es deriven. De les propostes presentades cal destacar dos: La necessitat de treballar per una democràcia deliberativa ecumènica i per un diàleg interreligiós orientat a rescatar les principals intuïcions per a aconseguir societats més pacífiques. El mètode considerat com a més adequat és el de l'ètica del discurs sota la versió càlida de l'ètica de la raó cordial.