The European Union and Eastern Europe migration policy convergence beyond Europeanisationthe cases of Russia, Ukraine, Moldova and Georgia

Resumen

La Unió Europea (UE) va presentar la Política Europea de Veïnatge (PEV) el 2004 per tal d'enfortir la cooperació en àrees como ara la immigració. La dimensió exterior de la política d'immigració de la UE a Europa Oriental (Associació Oriental i Rússia) ha estat molt activa i objecte de nombrosos treballs acadèmics, en gran part centrats en afirmar que la UE exporta les seves pròpies normes. Tanmateix, la teoria d'europeïtzació no té en compte els interessos i capacitats dels països d'Europa Oriental, així com les seves percepcions de legitimitat. Una dècada després de la posada en marxa de la PEV, la tesi respon a la qüestió sobre quines normes la UE i Europa Oriental adopten en la convergència normativa en matèria d'immigració. S'identifiquen tres models de convergència (envers normes de la UE, normes internacionals i normes acordades bilateralment), en funció fonamentalment de l'estructura de poder i de les percepcions de legitimitat a Europa Oriental. La convergència normativa en política d'immigració s'aplica als casos de (I) readmissió, (II) visats, (III) gestió de fronteres i (IV) immigració laboral. La tesi doctoral conclou que la cooperació en política d'immigració entre la UE i Europa Oriental no consisteix en l'adopció sistemàtica de normes de la UE. Argumenta que la UE ha promogut fonamentalment normes de la UE en l'àmbit de seguritat (acords de readmissió i Gestió Integrada de Fronteres). Malgrat tot, a causa de la manca de poder suficient de la UE i a baixes percepcions de legitimitat de la UE entre els veïns d’Europa Oriental, la UE ha ofert incentius en l'àmbit de la mobilitat (política de visats i associacions per a la mobilitat). L'evidència empírica mostra debilitats en la convergència normativa envers normes de la UE, que consisteixen en gran part en mesures de socialització (intercanvi d'informació i formació). Uns dels resultats més significatius de la tesi és que la UE promou activament, en el marc de la liberalizació de visats, la convergència normativa cap a normes internacionals en matèria d'estat de dret. Les normes que emanen del Consell d'Europa i de Nacions Unides són de fet percebudes com a més legítimes que les normes de la UE. No obstant, aquest rol de la UE como a transmissora de normes cal matitzar-lo pel fet que la UE ha jugat ara com ara un rol limitat en promoure normes internacionals de drets dels immigrants. Finalment, la convergència envers normes acordades bilateralment ha estat el model menys predominant. La comparativa entre els països d'Europa Oriental mostra que els instruments adoptats són similars per l'objectiu de la UE de ser coherent. Tanmateix, el poder de negociació de cada país amb la UE ha donat peu a condicions més o menys favorables pel país. A més a més, les percepcions de legitimitat i la voluntat de cada país d'apropament a la UE són elements clau. En conjunt, Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia són països favorables a l'apropament a la UE mentre que Rússia ha construït una cooperació pragmàtica en matèria d'immigració amb la UE, influint en la institucionalització de l'agenda d'immigració amb Europa Oriental. Finalment, la tesi contribueix globalment al debat sobre el soft power de la UE al veïnatge, concluent que els instruments d'immigració adoptats estan molt més orientats a promoure la seguretat que la mobilitat.